El caso oblicuo de las preposiciones: raíces, constituyentes y concordancia

Abstract

Aquest treball proposa una anàlisi configuracional al fet que, per a molts parlants, preposicions com según o bajo no puguin assignar cas oblic al pronom i al fet que en espanyol actual l'assignació de cas oblic sigui impossible amb dos pronoms coordinats (*a ti i mí). S'argumenta que, en les varietats més restrictives, el pronom oblic materialitza un constituent sintàctic que conté una capa relacional (SK) al costat del SD pronom. Els casos en què és impossible aquesta assignació corresponen a estructures on SK i pronom no formen un constituent sintàctic en exclusió de la resta de nuclis. La variació a la qual està sotmesa aquesta combinatòria s'explica proposant que, en les varietats que admeten el cas oblic en contextos on SK i SD no formen un constituent, el cas oblic es pot assignar mitjançant concordança, que en general exigeix una relació d'especificador-nucli entre K i l'SD. Aquest resultat suggereix que en espanyol el cas oblic ha sofert un procés, incomplet en algunes varietats, des d'un cas estructural a un cas inherent.